Aquest dilluns 21 d’octubre vaig tenir el gran privilegi
d’assistir al concert que l’OMD va
oferir a la Sala Apolo
de Barcelona. Admirador de la banda de tota la vida, era la primera vegada que
els veia en directe a l’escenari, i l’experiència no va poder ser més
gratificant.
Va començar amb puntualitat (britànica, of course) a les 9 del vespre, i
l’arrancada, amb el sensacional “Isotype”,
ja feia presagiar el millor. I les expectatives es van veure confirmades al
llarg dels següents 90 minuts de concert, que acabarien superant els 100 amb
l’afegit dels bisos.
Després d’”Isotype” va venir un reguitzell dels seus
grans èxits dels 80, no en va la gira és un homenatge als 40 anys de la seva
carrera artística, i la veritat és que tots van sonar fantàsticament bé. Jo en
destacaria el “(Forever) Live and die”,
amb un Paul Humphreys perfecte a la veu, i dos que personalment em van
sorprendre perquè tenia entès, potser equivocadament, que no eren massa habituals
en el seu set-list: “Dreaming” i un “So in love” que va sonar de meravella; per a mi, un dels millors moments
de la nit (hem penjat el vídeo a l’apartat de Vídeo: gràcies Javier Collado!).
El so era perfecte, el lloc, ideal, i Andy McCluskey va
demostrar que està en plena forma física i vocal: com s’ho fa als seus 60 anys
per aguantar aquest ritme frenètic en una gira interminable arreu del món?
Admirable.
Com també admirable la complicitat entre els quatre
músics a l’escenari, especialment entre Andy i Paul, que es coneixen des de molt
joves i això es nota. No és estrany que la resposta del públic fos entusiasta,
fins al punt de cantar-los el “Happy birthday” per celebrar els seus 40 anys.
Crec que ells es van emocionar amb aquest gest de la gent i a partir d’aquell
moment encara ho van fer millor.
Després de tocar el seu nou single, un “Don’t go” que no desentona amb la resta, van
venir algunes peces menys conegudes, perquè també havien anunciat que un dels
objectius de la gira era treure la pols a algunes cançons força oblidades. “Statues” potser va ser la més original
i interessant, amb els quatre músics drets davant els instruments i de cara al
públic: a mi em va recordar moltíssim la posada en escena dels seus (i nostres)
estimats Kraftwerk.
La part final del concert la van ocupar altres temes ben
coneguts del seu repertori, alguns més recents i altres més clàssics. Per descomptat que no podien faltar a la cita
els meravellosos “Souvenir” i “Enola Gay”, aquest darrer gairebé
ensorra la sala.
I en els bisos tampoc podia fallar el seu mític primer
single, que ara ha complert 40 anys de vida, “Electricity”, del qual n’han publicat fa poc una nova versió.
En resum, una experiència única i fantàstica, amb una
banda d’una professionalitat absoluta, que ho dóna tot damunt l’escenari i que
es manté pletòrica de força i creativitat, fent-te sentir en tot moment que
aquell concert és només per a tu.
Quan s’apaguen els llums queda una certa tristesa perquè voldries que allò no
s’hagués acabat mai, però quan veus la cara de satisfacció, l’alegria de la
gent sortint del local (suposo que la meva reflectia el mateix) penses una
vegada més en el poder i la màgia de la música: un grup de persones, la majoria
desconegudes entre si, que durant gairebé
dues hores vam bategar amb un sol cor, corejant, aplaudint, celebrant unes
cançons que són part de les nostres vides, cadascú a la seva manera.
Gràcies Andy i Paul per regalar-nos 40 anys de felicitat!
I que siguin molts més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada